CEFUC

Ja fa uns anys que teníem pensat de fer una de les marxes del calendari de la Wordloppet fora del continent Europeu i el continent Americà ens va semblar una de les millors opcions per fer-ho.

A finals de setembre de l’any passat , 2009 , varem començar a parlar del tema,  ja que un del socis del club i company de marxes, l’hi faltava una marxa fora del continent per aconseguir la medalla d’or de la Worldloppet.  Ens varem posar a treballar per decidir quina era la millor opció. De les dos marxes, Gatineau ( Canada ) o American Birkebeiner ( Wisconsin , Estats Units ), la que millor acollida i ràpida contestació a la petició d’informació va ser la Birke. L’organització ens va donar totes les facilitats; agència de viatge , lloguer de vehicles, hotels, casses de lloguer, etc ....

Per assegurar la nostra tria, vam fer un parell de trucades a companys fondistes, que ja hi avien estat,  i tots van coincidir que la Birki era la millor opció.

Desprès de formalitzar la inscripció , en la que la Donna,  ens va ajudar en tot  i va tenir un tracte de cert privilegi amb nosaltres,  vam buscar bitllets per volar a les Ameriques.

 El viatge

Una de les opcions era la de volar a Mineapolis i d’allà un cotxe de lloguer, carretera i viatge a Hayward ( unes tres hores per fer uns 220 km  ),  l’altra opció era la de Chicago , cotxe de lloguer ( 670 km i unes 7 hores de camí )  el viatge en els dos casos es distret ja que a  50 milles /hora ( uns 90km/h ) i les carreteres amb rectes interminables , tenies temps de veureu tot , pel camí hi ha restaurants  a la carretera ( com a les pelis americanes  ) i als llocs que vam parar ens va anar força bé. Una part del grup ( 10) vam fer la ruta de Barcelona – Amsterdam -  Minneapolis,  per qüestió de  dies i horaris . L’altre grup de tres,  van fer Barcelona – Madrid - Chicago . En els dos casos  van sortir al mateix dia i mes o menys la mateixa hora  i van arribar a Hayward amb una hora de diferencia mes tard pels que venien de Chicago.

El grup de 10 , ens vam aixecar a les 4 del matí del dissabte abans de la cursa, recollida de companys,  vam anar cap Igualada a buscar l’Anna , esmorzar i direcció l’aeroport de Barcelona, agafem  l’avió que ens portaria fent escala a Amsterdam , a Mineapolis .  A les 4 de la tarda      ( 11 de la nit a La Seu , 7 hores menys de canvi horari ) arribem a l’aeroport de Saint Poul, Mineapolis, cotxe de lloguer i anem a buscar la ruta 8 i mes endavant la ruta 63 . Ens adaptem ràpidament a les normes i senyalització de circulació. Per la vostra informació els semàfors estan situats al front, al altre costat del encreuament, i al crit del Joan “ parat aquí !!“ ens vam estalviar de quedar dos cotxes al mig de l’encreuament. Tothom respecta els límits de velocitat i semblen molts prudents.

El viatge va anar sobre l’horari previs, tot i els rigorosos controls de seguretat dels aeroports.

La casa

Un cop a Hayward,  vam trucar a la mestressa de la casa , l’Elein, per ensenyar-nos el que seria la nostra llar i centre d’operacions , durant els 8 dies d’estada.

Vam repartir les habitacions, tres parelles amb tres habitacions i els 7 mascles restants a l’habitació gran , en la que  hi havia dos llits de matrimoni i tres llits de plaça. Un sofà de pell servia per confessar-se  i nominar les expulsions, com “gran hermano”.  La  sorpresa  per tots va ser que hi havia un jacuzzi al jardí , preparat per posar-s’hi en qualsevol moment.

No va ser fins l’endemà al mati  que no vam veure la sort que havíem tingut amb la casa. A les 6 del mati ens va despertar el sol que entrava per totes les finestres ( i alguns de nosaltres fent soroll, ja que no vam assimilar el canvi horari ).

La casa estava totalment equipada i amb molt espai per tenir-ho tot al seu lloc. 4 Habitacions , dos cambres de bany , cuina gran ,  sala de estar amb llar de foc ( a gas , però donava “el pego” ) menjador en front la cuina amb taula i cadires per 13  afamats i al soterrani ( típic de les cases americanes ) ens havien preparat la sala per guardar i encerar els esquis.

Desprès d’esmorzar ( per fi vam fer l’autèntic “desayuno Americano” ), va venir l’Elain per explicar-nos tot el que podíem fer i llocs per anar . Vam fer les fotos de rigor i l’entrega de la  “Neobarretina” , obsequi  Català , a la mestressa Elein. Pel seu marit,  en Jim,  li vam portar una botella de Brandy i la gorra del club.  El que va acabar mes content va ser en Jim .

Al costat del jardí de la casa (per no dir, dins del jardí),  teníem el circuit de la Birki, part en la que s’entra dins del llac de Hayward i que des de aquest punt queden 3 quilometres per l’arribada,  situada al mig del poble de Hayward .

L’entorn

La casa,  està situada a la vora del llac de Hayward. Estem a 3 quilòmetres del centre passant pel mig del llac i 5 quilometres passant per la carretera. A 5 minuts, teníem el  supermercat Walmart, 24 hores obert i podies comprar de tot i a bon preu. Al carrer cèntric de Hayward ( lloc d’arribada de la marxa ) hi ha dos restaurants,  “ Angler’s Bar & Grill “  i  “Karibalis “ , tots dos recomanables , també hi ha la  pizzeria Coop’s,  pels nostàlgics de la cuina italiana i el Mc Donald’s, amb wifi per connectar-te a internet .

Hi ha botigues que nomes obren la setmana de la marxa. El poble no es molt divertit a  l’hivern, exceptuant la setmana previa a la marxa, però a l’estiu ha de ser molt turístic, ja que als restaurants i botigues hi ha quantitat de fotos que mostren les activitats que fan a l’estiu.

A la sortida del poble, dreta, direcció nord,  hi ha una botiga d’esports complerta i tindreu assessorament per part del personal referent a les ceres i predicció del temps que farà.

En aquesta web, www.norwiski.com  trobareu tots els circuits possibles per esquiar a Wisconsin. Però, nomes amb el circuit de la marxa, que està molt ben marcat i senyalitzat, ens ocupa tota la setmana.

La setmana

A 2/4 de set, diana, mirar la temperatura exterior, – 24 ºC , esmorzar a les 7 , tertúlia i planificar el dia , sortir a esquiar , entre les 12 i l’1 parar per dinar , tornar a esquiar o turisme o compres , tornar a casa , preparar el sopar, jacuzzi/estiraments, sopar, netejar i preparar esquis per l’endemà, tertúlia i  a quarts de 10 a dormir.

Els dies van ser esplèndids, amb sol i temperatures baixes. Solament un dia ens va fer molt mes fred del normal, per estar tapat. La neu, sempre sota cero, facilitava l’encerada, blau de pot.

Vam fer tot el circuit de la marxa, en diferents dies, per conèixer el desnivell i agafar punts de referència.

El circuit, molt ample, marcat i cada quilòmetre senyalitzat per fer clàssic i patinador.

Cada dia, quatre de nosaltres, posàvem diferents tipus de cera i parafina per saber quina es la millor opció.

Vam fer la tradicional esquiada a la nit pel llac i els  carres de Hayward, que ja hi havien posat neu per fer els sprints.

El dijous d’aquella setmana es feia la Birki per la canalla, tots el col·legits de la comarca hi participaven. Molts nens/es i els seus professors amb diferents disfresses.

Just abans de començar la cursa, sona l’himne dels EEUU per megafonia, tothom parat, silenci absolut........ gorros fora, la ma al pit i tothom cantant i mirant la senyera Americana. Impressionant ?!.

No us perdeu els concerts de country que l’organització fa durant la setmana prèvia , en els diferents locals del poble.

La gent de la comarca, donat el bon temps, preveia una de les millors Birki.

La marxa

El dia abans de la marxa, vam anar a mirar a la botiga d’esports per saber l’ultima hora amb tema ceres i parafines. Entre el que ens van dir i l’experiència de la setmana va ser fàcil preparar el material.

A les 5 del mati, ens va passar a recollir al “School bus” que era amic de la Elein i ens va fer el favor de recollir-nos devant de casa, abans de anar al punt de recollida a Haiward.   

Amb una certa nostàlgia, fem l’últim viatge al poble de Cable, a la zona de   Telemark.

A l’àrea de sortida vam buscar un forat per canviar-nos i posar les ultimes capes de cera. Fa un sol esplèndid, la temperatura es de -9ºC, el temps passa molt ràpid, la gent busca el seu lloc, puja l’adrenalina , abraçades , petos, i cada un a la seva sortida.

Donen la sortida, i les primeres sensacions son bones, els esquis llisquen ,  a la primera rampa la cera aguanta i dona confiança per fer bones traccions, cap lliscada amb falç, tenim 54 km per davant i un dia fabulós.

A l’arribada ens esperem, com sempre, els pronòstics de crono que ens hem proposat, es compleixen. Entre un munt de gent i un esprint de photofinish arriba l’amic Josep, que amb aquesta marxa aconsegueix la merescuda medalla d’or de la Wordloppet. Estem emocionats i contens, tot anat be, la cera , la parafina , la gent animant, els avituallaments abocats als participants........   tots coincidim ,  s’ha fet curta i s’ha de tornar algun dia.

Un cop a la casa i submergits en un merescut bany al jacuzzi del jardí, veiem passar els últims participants, mentrestant, a l’horitzó, una posta de sol per emmarcar.............

La tornada

Si teniu pensat portar regals de la botiga de la  marxa als amics, val la pena esperar al dia següent de la marxa, tot esta a meitat de preu, però , aneu-hi aviat, que ho sap molta gent i no trobareu talles.

Cansats, però amb les sensacions viscudes a flor de pell preparem la tornada.

Abans d’agafar l’avió de tornada, teníem  previs  passar un dia i mitg al centre de Minneapolis.  Val la pena.

Fins la propera !!

FOTOS